Només faltava una setmana per Nadal quan el comerciant octogenari, carregat amb les seves misterioses caixes, es va instal•lar als passadissos del metro. Caixes màgiques per a persones especials, informava el cartell. La primícia va atraure nombrosos vianants que, curiosos, fotografiaven l’home esquàlid de barba blanca i somriure desdentat que custodiava el castell de paral•lelepípedes idèntics i daurats. Quan algú indagava sobre el contingut dels paquets, el vell es limitava a assenyalar el ròtol:

—Per a persona especial —reafirmava—. Regal de Nadal.

Després de la novetat del primer dia, tan l’ancià com la fortificació de caixes i llaços rojos passaren a formar part de la decoració nadalenca, juntament amb els anuncis de perfums, els pessebres i les llums de colors. Poques persones s’aturaven a preguntar. El dia abans de Nadal, no sabria dir si l’home havia venut alguna caixa, el castell sempre semblava el mateix. Solidaritzada amb el vell, vaig decidir comprar-li una caixa i regalar-la al pare el dia de Nadal.

—No obrir abans —em va indicar—. Mala sort si obrir abans.

Després de pagar, vaig agafar una caixa. La lleugeresa del pes em va sorprendre: juraria que estava buida. Vaig prendre’n una altra, però era tan lleugera com l’anterior. La meva mirada va caure sobre el vell.

—Per a persona especial, regal de Nadal —es va limitar a recitar i va omplir el buit del paquet que m’havia endut amb un altre d’idèntic.

De camí a casa, vaig moure el paquet a l’alçada de l’orella, però res tritllejava ni es desplaçava. Em vaig sentir tan frustrada que vaig estar a punt d’estripar el regal i llençar-lo al contenidor de deixalles, sóc tan fàcil d’enganyar! No obstant, vaig resistir l’impuls: no volia temptar la mala sort de la caixa màgica.

La història del vell i el castell va acompanyar les neules, el torró i el cava de les postres nadalenques. En realitat, era una excusa disfressada d’anècdota, en vistes a l’aparent buidor del regal que el pare va rebre amb satisfacció. Va observar les figures daurades sobre el fons marró, va trencar la cinta vermella que sostenia el llaç, va obrir la caixa i es va endinsar cap a les seves entranyes. Varen passar un parell de minuts abans que tornés del interior de l’embolcall. Llavors, m’observà en silenci, somrigué àmpliament i m’abraçà. “Gràcies, bon Nadal!”, em va murmurar a cau d’orella Quan ens vam separar, vaig llençar-me a l’interior de la caixa. No m’ho podia creure, estava buida! Vaig observar el pare, que em tornava el gest radiant de felicitat. De nou, vaig examinar el paquet i el deteniment de la segona revisió em va rebel•lar la màgia del regal, escrita en una de les parets interiors de la caixa:

Ingenu és creure que el regal està dins del paquet.
Sempre, sempre, sempre, són les mans que l’entreguen.
Bon Nadal!

Un Comentario:

  1. Carles Anducas ha dit:

    Fantàstic, entrenyable, original, esplèndit i molt adient.
    Un gran regal tant la caixa com el petit relat.
    Moltes gràcies.


Deja un comentario