La primera vegada que em van preguntar quina porció de l’arc de Sant Martí preferia vaig queda estupefacta. Blau cel o marí, groc estrident, verd esperança, vermell sang o potser blanc celestial? No vaig saber què respondre i em vaig sentir una mica malament, com no era capaç d’escollir un color preferit?

La veritat és que m’havia llevat blanca, abans de la pregunta sentia el vermell córrer per les venes, però més tard m’envaí el gris. El verd m’havia abraçat al migdia, el blau havia captivat la meva atenció al capvespre i havia somiat en rosa. Era tot un arc irisat, per què m’havia de definir en un sol color?

La qüestió em va generar una ansietat indescriptible. Finalment, vaig decidir que el meu color preferit era el taronja, simplement perquè a la Caro ja li agradava el blau, a la Clara el verd, la Gemma preferia el porpra i la meva germana el rosa, la mare es decantava pel vermell i el pare pel groc. El gris em semblava trist i estar trista no estava ben vist. El negre era massa fosc i el blanc massa pretensiós (què em creia, immaculada?). El taronja romania sense amo, entre el vermell i el groc: era una bona opció per a defensar.

—El meu color preferit és el taronja —vaig respondre amb fermesa.

I així fou com el món va adquirir un to ataronjat: llibretes, jerseis i samarretes, la taca i els coberts, el banyador i, fins i tot, el tint rebel de la meva cabellera adolescent.

Els anys es van anar acumulant i la vida adulta va relegar la meva decisió al oblit, fins el dia d’avui.

—Quin és el teu color preferit? —em pregunta una nena del taller mentre em mostra una caixa de llapis de colors.

—Tots —responc amb reivindicació—. M’agrada el verd d’aquestes fulles i la terra marronosa que trepitgem. Adoro el reflex daurat sobre el riu, el contrast del blau cel amb marí, la foscor de la nit i la lluna blanca i resplendent. M’encanten les flors vermells, les liles i les rosades… —Ella em mira avorrida i mou la caixa amb impaciència. Dubto —. Està bé, crec que prefereixo el taronja.